L’assemblea local d’Esquerra de Cornellà m’ha escollit per encapçalar la candidatura a les properes eleccions i continuar la tasca que fins ara està duent a terme la regidora i companya Iolanda Llambrich. Espero poder respondre a les expectatives de totes les persones que, des del partit i des de fora, m’han animat a presentar-me; fins i tot algú ha fet el comentari “ja era hora”. No sé si és l’hora. Fins ara ha estat una trajectòria llarga: nascut a Cornellà, casat i amb quatre fills, fent d’advocat laboralista durant més de trenta anys, amb despatx a la Ciutat, fins interrompre l’exercici professional l’any 2004 per assumir, fins fa poques setmanes, responsabilitats a la Generalitat.
Al llarg de la vida he tingut la immensa sort de poder fer la feina que he volgut i que, inevitablement per la meva manera de ser, ha coincidit amb el que jo creia “tocava fer”. A les darreries del franquisme, quan Cornellà era una referència en lluites obreres, quan el món del treball estava privat de llibertat i d’estructures sindicals lliures, començar el meu exercici professional com advocat laboralista em va semblar una decisió “normal”, “el que tocava fer”. Quan sovintejaven les detencions de companys lluitadors per les llibertats democràtiques, em va semblar “normal” ampliar la meva tasca i fer costat als represesaliats antifranquistes; així vaig iniciar-me com a defensor davant l’il·legítim Tribunal de Orden Público, del qual també – i de pas- en vaig ser víctima directa. Quan l’amnistia de l’any 1977 es va aplicar a tots els presoners polítics d’Espanya menys als que lluitaven per la independència de Catalunya em va semblar una discriminació il·legal i vaig iniciar una llarga etapa de defensor d’independentistes fins arribar, en alguns casos, a la màxima instància internacional del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Quan es va introduir en el Codi Penal el delicte ecològic, grups ecologistes em van instar a començar aquest combat legal i, com que tenien més raó que un sant, m’hi vaig posar, aconseguint així les primeres condemnes a l’Estat Espanyol contra dirigents d’empreses greument contaminants. Així vaig entrar a conèixer l’ecologia com a ciència i el dret com a defensa de l’home i de la natura; va ser per a mi un regal poder introduir-me en aquest camí on tant ens resta per recórrer i tantes coses per aprendre. Quan l’esport català no podia estar directament representat en els jocs olímpics de Barcelona, quan la ideologia d’esquerres menystenia l’esport com una questió “menor” o com “l’opi de les masses”, una associació sense ànim de lucre ni benefici em va demanar els meus serveis. Així vaig iniciar-me en el món del dret esportiu i vaig comprendre la importància de l’esport per al país, de l’activitat física per a la persona i per a la societat, la seva significació econòmica en el món d’avui, la seva gran capacitat per a difondre valors positius i -perquè no dir-ho- missatges negatius. L’esport com a fenomen que dóna lloc a la més gran xarxa associativa de Catalunya, és a dir, l’esport com escola de democràcia: de participació i d’organització. Aixi va ser com, una “normalitat” més, ara fa 25 anys em vaig especialitzar també en dret esportiu. D’aquesta especialització se’n derivà més tard el compromís de treballar a la Generalitat aquests temes: esportius, primer, i de projecció internacional de la societat civil catalana, després.
Dos terços de la meva vida fent el que els temps demanaven, obrint pas, content de tenir l’oportunitat de ser testimoni i còmplice de combats molt diversos: d’obrers, de represaliats polítics, d’ecologistes, d’autònoms, de federacions esportives i, finalment, de la societat civil catalana en la recerca del seu espai en el món global. Tot m’ha vingut donat i com que “tocava fer-ho”, sense pensar-m’ho massa m’hi he posat. Ara no sé dir, en tot aquest procés, què ha pesat més: la meva iniciativa personal o l’acceptació amb “normalitat” dels reptes que la societat del moment em posava al davant. Bé, sí. Crec que, més aviat, he seguit l’estela del que, per a mi, eren grans reptes a compartir.
Tot això, tant llarg, per dir que acceptar ser cap de llista per ERC tampoc ha estat una decisió personal, ni buscada. Ha estat una decisió col·lectiva i acceptada. Així és com ara encaro, amb la “normalitat” de sempre, el repte de treballar per a la Ciutat. El repte de dir “som-hi” !!! a totes i a tots els que , per moltes raons, ens aclapara la incultura, el “café para todos”, la desintegració social, la corrupció, el neoliberalisme global…tot això, i més, viscut des de Cornellà. El repte de compartir el talent de tots i totes, tantes petites -i grans- realitzacions col·lectives: la memòria de les quasi històriques lluites de barris i fàbriques, la permanència dels nostres centres culturals, la vitalitat de les associacions de dones, els esplais, Can Mercader, la Festa Major i les de cada barri, el “Toc de Corn”, la cultura popular i tradicional , el “Cornellà decideix”… El repte de canviar el govern municipal per passar pàgina i, amb una engrescada participació, definir i construir el model de ciutat que volem. La ciutat que, si voleu dir “malgrat tot”, estimem: perquè ens agraden els seus racons i la diversitat de gent que et sorpren cada dia, els barris i la gent que et saluda pel carrer. Una ciutat, no és per dir-ho, que la necessitem tant per a ser persones com la ciutat ens necessita per a ser Cornellà. Per aquestes raons vaig, anem, a les eleccions municipals. Ara toca!
idonyate.wordpress.com 