El dilluns del pont

El dilluns del pont

Aquell dilluns del pont vaig sentir que la meva vida era un somni boirós de comparses sense protagonista.
Els meus pares havien criat entre cotons una filla de porcel·lana i una educació de faldilla-plisada-de-quadres m’havia estirat malaltissament la infantesa. La submissió amagava l’absència d’un projecte personal: la meva vida moguda a enlloc.
Sortir a treballar em va permetre obrir els porticons d’una finestra tancada: vaig esdevenir una tímida espectadora de la vida i del paper que dòcilment interpretava. Ser esposa, mare i deixar la feina va ser tot ú.
Va ser pel Nadal de 2007, ara farà quatre anys! El calendari d’advent, l’arbre, els regals i el rebost ple farcien un solstici -qui ho diria!- que em glaçaria el cor. La nit de Nadal el Joan, desanimat, no va cantar al pessebre i, l’endemà, el mal de queixal li amargà el dinar. El matí de Sant Esteve s’aixecà amb la galta inflada i el dolor el corsecà. El dijous, a l’ambulatori -uns inútils!- li receptaren analgèsics, però empitjorà. Sants Innocents, -Anem a l’hospital que em puja la febre-, i un cop a Urgències -Que el pugin a la 534. Amb una novena d’antibiótics li baixarà la inflamació-.
Aquell dissabte començava el llarg pont de cap d’any. L’hospital al 50% i jo només demanava que calmessin els dolors d’en Joan. -El seu marit és un ploramiques. Només és un mal de queixal- i, pobre de mi, em resignava en silenci als dictats de l’únic infermer de planta. El diumenge en Joan no podia empassar el menjar. Vaig demanar que el visités un metge i per resposta, un cop més, els crits de l’infermer. -És que no s’en fia de mi? Qui és vostè per a exigir un metge? Què sap vostè de medecina?-. Així, aquell home de pell morena, un metre noranta i tot de bolígrafs a la butxaca de la bata, va eixugar la última gota de la meva fràgil seguretat, fins arribar a creure exagerades -ho confesso- les queixes del meu marit. L’infermer havia guanyat la partida!
El dilluns del pont, fora la 534, el personal reia, brindava amb cava i bevia, desitjant-se feliç-any-nou. Dins l’habitació al Joan li costava empassar la saliva i jo, incapaç de prémer el botó vermell del capçal, no veia el que era, malgrat els crits de l’infermer i la desatenció hospitalària, un empitjorament evident. A les quatre de la tarda, la seqüència llògica d’un xoc sèptic deixà en Joan sense coneixement. Llavors sí: -Ràpid! Baixeu-lo a urgències! A la resignació callada va seguir llavors un crit de revolta. Començar a cridar, a exigir i a denunciar el maltracte i l’oblit va ser per a mi un vòmit balsàmic, sorgit de no sé quin racó de les entranyes.
Fa quatre anys vaig trencar el silenci escales avall de l’hospital i el crit em va canviar la vida! Vaig deixar de tolerar els cops de porta, la brutícia al carrer, els clàxons, la mentida pietosa, els crits, el torni-demà del funcionari, les empentes a l’autobús o el no-s’hi-pot-fer-res…
La tímida espectadora d’abans s’ha tornat malcarada. He agafat el vici de no callar i salto a cada moment amb respostes directes, sinceres i clares. Estic perdent amics, ho sé!, però guanyo confiança. La intuició em parla a cau d’orella i em diu: les respostes et salven.
Aquell dilluns del pont, a l’últim tram d’escala de l’hospital, vaig respondre amb un crit, inmediatament ofegat al box d’urgències per les paraules d’una metgessa: -Perquè no em baixaveu abans aquest home? Quins collons! No sé si podré fer res per ell-.
(Relat literari)

El Nadal de Tothom

El NADAL DE TOTHOM

Aquest any, més que mai, el nadal de carrers il·luminats, de pagues extres, de regals, de confettis i espantasogres, de vestits amb lluentons, de cava, de turrons, de consum, de joguets sofisticats, de diners llençats, de caviar, de “reveillons”, de viatges, de cada ovella al seu corral, de ponts entre festes o de pistes de gel…. serà un nadal de disbauxa per a pocs, si és que això és nadal!.
Aquest any, més que mai, el nadal de l’atur, de la marginació social, de l’exclusió dels joves, de la fam, de la tristesa per la pèrdua d’un sostre, de l’angoixa per no poder pagar el lloguer o la hipoteca, del sentir-te en terra estranya, de butxaques sense diners… serà un nadal de misèria per a molts, si és que això és nadal!.
Aquest any, potser més que mai, ens preguntarem què és Nadal? Es el nadal de la disbauxa?, de la misèria? Ni l’un, ni l’altre. Nadal és la festa de la llum dels dies que tornen a ser una mica més llargs, per això allargarem la nit de festa amb l’esperança que torni el dia. El nostre Nadal és la festa del renaixement de la natura que veiem morta i torna a brotar, per això cantarem i ballarem a un tió mort que ens porti regals i il·lusió. El NADAL no és d’uns ni d’altres, és el de tothom o serà el de ningú. El Nadal de tothom és trobar-nos en família, a l’esplai, al veinat, al barri, a la comunitat i a les places…El Nadal de tothom és – si el sabem veure- compartir la petita llum que reneix als nostres cors… compartir l’esperança en un món que reneix sense disbauxes ni misèries.
Col·laboració a la revista de l’Esplai Gavina de Cornellà

Diana de la selecció nacional de dards!

Ahir la World Darts Federation (WDF) va admetre com a membre a la Federació Catalana de Dards (FCD). Ha estat un procés de més de quatre anys. S’ ha assolit l’objectiu després que el Comitè executiu de la WDF entengués que darrera la sol·licitud de la FCD i havia una federació esportiva, amb un programa esportiu seriós que exigia poder competir a nivell internacional. La FCD hauria pogut optar per a reforçar una federació espanyola problemàtica i no reconeguda pel Consejo Superior de Deportes. Pero va optar pel camí positiu i directe de reforçar el seu programa esportiu amb la seva incorporació a la WDF, malgrat la oposició de la dita federació espanyola.
La “independència esportiva” no és el mateix que la “independència política”. El “reconeixement privat internacional esportiu” no és el mateix que el “reconeixement públic internacional d’un nou Estat. Es evident però que ambdós processos es retroalimenten. El primer és la justificació i la raó de ser del segon. Al cap i a la fi, l’afiliació internacional de les organitzacions catalanes és la prova creixent de que el marc espanyol no és útil a la societat catalana, tot el contrari, ens allunya del progrés econòmic, social i cultural. Es evident que quan Catalunya sigui un Estat independent no hi haurà cap organització internacional que posi trabes a l’afiliació de les organitzacions catalanes. Però també és evident que la independència és un procés dinàmic i que no ser independents no és excusa al Govern per a no tenir una clara política de suport a les organitzacions catalanes que necessiten el reconeixement internacional. No val a dir que tindrem seleccions nacionals quan siguem independents, perquè si no arranquem processos com l’assolit per la FCD ni tindrem progrés económic, ni cultural, ni esportiu i això, el país no s’ho pot permetre, especialment en un entorn de crisi que exigeix al país tenir interlocutors vàlids, valents i directes, sense mediacions. Felicitats Federació Catalana de Dards!!!

La política necessària, més que mai!

La primera assemblea de la secció local d’ERC de Cornella després de les eleccions municipals va analitzar els mals resultats electorals de les darreres municipals, en sintonia amb els assolits a l’àrea metropolitana i amb una davallada general, que deixa ERC en el tercer lloc pel que fa a càrrecs electes (1.413 regidors, 107 majories absolutes) i en el quart en nombre absolut de vots. Es van indicar diferents “perquès” de la davallada: la repetició del “tripartit”, després d’una legislatura inacabada que va deixar al descobert els límits del “catalanisme” del PSC i la seva deriva “espanyolista”; la manca d’un lideratge fort, pouada en la divisió escfenificada en el darrer congrés i agreujada per l’abandonament del que havia estat el referent públic d’ERC en els darrers anys; i, finalment, la poca incidència social d’una militància local limitada en els darrers quatre anys a una “correcta” política d’oposició municipal que no ha transcendit al carrer, un carrer que ha mantingut un alt nivell d’abstenció i ha castigat les esquerres com a referents polítics de la crisi econòmica i social.

En el rerefons hi planava el desprestigi de la “política”, encarada sense mitjans -com una “ventafocs”- a les decisions de les instàncies financeres internacionals i al seguidisme del G20. Només un moviment de “rehabilitació” de l’acció política, d’una “política de proximitat” ens podrà permetre fer front a l’especulació financera que enriqueix uns pocs i empobreix la majoria. Només l’acció política amb objectius concrets i entenedors, sense por a noves formes de govern, amb la necessària reforma -entre d’altres- de la llei electoral i la finalització de l’espoli econòmic de Catalunya, ens permetrà fer un gir a una situació en la qual -per donar un indicador- els procediments judicials per corrupció política no sols no són objecte de càstig electoral sinó que resulten màquines efectives de captació de vots.

Com a referent proper, la política necessària que ha permès Bildu, a Euskadi, vèncer totes les traves antidemocràtiques de l’Estat Espanyol adreçades a impedir l’expressió política d’un sector molt important de la ciutadania basca, d’un sector que – malgrat tractar-se d’unes eleccions municipals- ha sabut identifiar l’adversari polític: l’Estat espanyol, el darrer vagó d’una cadena d’estats que malden per a mantenir una preeminència mundial que fa anys han perdut.

Malgrat l’equívoc del moviment dels “indignats” , l’acció política és necessària més que mai. Contra la desinformació cal tenir a l’abast una informació diversa, 2.0, de rigor  i contrastada. Contra el miratge de l’opulència i el malbaratament de recursos cal instaurar i recuperar formes de vida compatibles amb el paradigma de la sostenibilitat. Contra l’acció política segrestada per unes “elits” locals, nacionals o internacionals, cal plantejar l’acció política com espai de trobada de tots els “sense veu” que així recuperen la iniciativa democràtica d’una majoria social, de dret i de fet.

El millor Wembley

El millor Wembley el tindrem en el camp de joc demà i en la col·laboració que ambdós equips tenen amb UNICEF. En una declaració conjunta, Guardiola i Ferguson diuen: “Com a equips, amb seguidors d’arreu del món, reconeixem la important responsabilitat que tenim amb la infància” i “Durant els 90 minuts que dura la final, es calcula que moriran uns 1.350 nens, en molts casos per malalties que s’haurien pogut prevenir. Això és un problema i per això els dos clubs donem tot el suport a la feina que fa l’Unicef per intentar solucionar-ho”.
Malgrat totes les contradiccions i els escàndols generats pel futbol professional a nivell ètic, aquesta declaració conjunta és una molt bona operació de marketing per a Unicef, un missatge necessari per a saber situar l’ordre correcte de valors. Guanyi qui guanyi, perdi qui perdi, els perdedors de veritat són aquests nens sense nom que moren en 90 minuts i, evidentment, tots nosaltres, la humanitat sencera! No voldria “tocar la moral”, només posar aquesta reflexió sobre la taula per contribuir entre tots a no fer de l’espectacle futbolístic una alienació col·lectiva. Que gaudiu del bon joc i de la responsabilitat de viure en un món global, on hi haurien mitjans de salut per a tothom si no fós que l’acumulació de riquesa del “primer món” s’explica per la manca de recursos de la majoria creixent i empobrida de la població mundial. Que els cent milions d’espectadors que tindrà la final gaudim de la solidaritat, més enllà de l’alegria de la victòria o de la tristesa de la derrota.

El dia després de les eleccions del 22M

EL DIA DESPRÉS DE LES ELECCIONS DEL 22-M

Les darreres eleccions no han permès a Esquerra Republicana de Cornellà revalidar la representació que tenia a l’Ajuntament. Hem estat escombrats al igual que moltes representacions fràgils del Baix Llobregat i del país.

Voldríem públicament agrair a tothom que va fer confiança a Esquerra amb el seu vot. Es la nostra responsabilitat no decebre les esperances posades en nosaltres i Esquerra treballarà per fer realitat el seu programa de ciutat, en aquest cas incidint en la política municipal des de la ciutadania i amb totes les maneres democràtiques possibles. Agraïm també el vot de tots i totes les persones que participaren activament en les eleccions i, fins i tot, de les que feren una abstenció raonada i responsable. Malauradament, però, la majoria del quasi 50% de la població que s’abstingué ho féu des de la distància marcada per la incomprensió de les limitacions de tota institució -ni que sigui democràtica- i la seva conseqüent incapacitat per a resoldre problemes bàsics dels ciutadans (treball, habitatge, educació…).

El dia abans de les eleccions, però, començà a la Plaça de Catalunya de Cornellà l’acampada dels “indignats” malgrat que, si tots els indignats anéssim a la plaça, ben segur que no hi cabriem. Es un moviment obert, iniciat per la joventut, del qual ningú sap encara on i com acabarà, i que respon a la voluntat de denunciar pacíficament les consequències de la crisi crisi social, econòmica i política així com de les propostes necessàries per a sortir-ne. La severitat de la crisi fa que l’acampada es plantegi en clau generacional i la joventut busqui noves formes de participació, anant més enllà dels límits a la participació establerts des de les institucions polítiques, començant per les municipals.

El pla de treball que seguirem en els propers anys parteix de la necessitat de tenir un model de ciutat coherent, equilibrat i de progrés, amb perspectiva de futur, que abandoni la improvització i les modificacions urbanístiques puntuals. Un model que s’apliqui des d’un Ajuntament més obert i participatiu, sense retallades socials, amb una ciutat on no ens cal més totxo perqué no ens hi cap, on necessitem més i millors equipaments, zones verdes, on cal reinventar un comerç de proximitat que articuli els espais públics de la ciutat …
Seguirem els contactes i el diàleg amb la ciutadania de Cornellà. Millorarem la nostra capacitat de fer arribar correctament el nostre missatge a tots els barris de la ciutat. Esquerra de Cornellà, malgrat tot, ha rebut un impuls de força i de propostes, abans i durant la campanya electoral. Per Esquerra, una altra campanya ha començat el dia 23 de maig i invitem a tothom a participar-hi. La bústia està oberta! Hi som i hi tornarem!

“Hem tocat fons i cal fer, un cop més, foc nou”

El passat dia 30 d’abril, la secció local d’Esquerra de Cornellà va organitzar una bicicletada pel sector Ribera-Salines per a difondre el que és el Pla Director Urbanístic Ribera-Salines, un pla sobre el darrer sector de Cornellà encara pendent d’urbanitzar.

La bicicletada va ser accidentada en algun dels trams, totalment inèdits per a la majoria dels ciclistes -veure la foto-. A l’acabar l’acte vaig compartir la informació de que disposem sobre el pla, així com unes primeres consideracions. El comentari de tothom era que els veïns de Cornellà desconeixen el pla i el seu abast per al futur de la ciutat. Sense la pretensió de ser exhaustiu i amb la possibilitat de que desconeguem aspectes que no s’han formulat prou públicament, resumiré la informació i les consideracions que es van exposar al llarg de l’acte, amb l’ànim de promoure un procés democràtic d’informació i de participació que porti a l’organització d’una plataforma ciutadana que condicioni l’execució del pla, en bé de Cornellà i del seu futur.

QUÈ ÉS RIBERA-SALINES?

Ribera-Salines és l’últim sector sense urbanitzar de Cornellà de Llobregat. Un territori de 539.814 m2, situat en zona inundable, limitat per l’Avinguda Baix Llobregat i el Cinturó Litoral, entre l’actual camp municipal d’esports -on comença el sector Ribera-Serrallo- i la vertical de Can Suris, un sector partit per la carretera de Sant Boi més enllà de la rotonda d’entrada a l’actual nucli urbà. Equival al 7’8% del territori de Cornellà, un sector d’extensió semblant a la del Barri Centre. Es tracta d’un sector heterogeni, atravessat pels col·lectors de la Fontsanta I i IV, per dos gasoductes, pel canal de la Infanta, pel pas del tub de conducció de la dessaladora del Prat, per les conduccions i els pous de la SGAB i per la línia dels ferrocarrils catalans.

EL PLA GENERAL METROPOLITÀ (PGM)

El Pla General Metropolità de l’any 1976, amb una visió ampla i de conjunt, va qualificar el sòl de Ribera-Salines d’urbanitzable no programat (no delimitat), i es va reservar el 75% del sòl a equipaments -30% equipaments metropolitans i 45% equipaments locals-, un 11% es reservava per una zona verda de 58.900 m2 i la resta, del 14% per a vials i carrers.

LA INICIATIVA URBANITZADORA DE L’AJUNTAMENT

L’Ajuntament de Cornellà, malgrat l’enfoc global del PGM, va preparar un pla parcial per a la zona amb unes bases totalment diferents a les del PGM. Es tractava de  fer una gran zona residencial que incentivés la inversió immobiliària i una ordenació diferent.

En aquest procés, l’any 2007 la Generalitat va aprovar el Decret Llei 1/2007 de mesures urgents en matèria urbanística i l’Ajuntament posà a disposició de la Generalitat la reordenació del sector sota la figura d’una Area Residencial Estratègica (ARE) -àmbits de planejament promoguts per la Generalitat per a fomentar l’accés a habitatge digne i polaritzar el creixement urbà-.

La gestió de la urbanitació es faria des d’un Consorci, participat en un 50% per la Generalitat i en un altre 50% per l’Ajuntament de Cornellà. D’aquesta forma es va dificultar el seguiment de la urbanització de la zona, que passà de l’àmbit municipal a l’àmbit de la Generalitat, limitant i restringint el procés d’informació i de participació de la ciutadania de Cornellà.

L’ARE RIBERA-SALINES

En aquest procés, finalment, l’any 2008, la Generalitat va aprovar el Pla Director Urbanístic (PDU) del sector Ribera-Salines amb el nou objectiu de desenvolupar-hi un àmbit de sòl residencial i terciari. Segons el mateix PDU, el motiu del canvi d’orientació és “satisfer l’augment de la demanda de sòl per habitatges a un preu assequible” i l’objectiu és clar: fer un gran parc d’habitatges.

Per a desenvolupar el PDU caldrà replenar el sector per a superar l’actual bassa existent, mancada de sistemes de desguàs adequats i acceptar les limitacions derivades de les infraestructures existents actualment, inclòs el eix ferroviari del carrilet del qual es preveu el seu soterrament a fi d’evitar la inundació del túnel actual.

El PDU disposa que:

• el 12’65% del sòl sigui d’ús privat, on s’hi construeixin 2.497 pisos. Aquesta privatització sembla voler-se “compensar” amb la previsió que el 80% dels pisos siguin de protecció oficial i la resta del 20% siguin habitatges lliures. La zona residencial vindria a ser el 74% del sòl privat i el 26% restant es destina a serveis i activitats econòmiques.
• aquest sector immobiliari s’ordena amb un sistema viari que ocupa el 23% de la zona i que té dos grans eixos:
  • una ronda urbana de caràcter supralocal, que sortirà d’una rotonda de 100 m. de diàmetre situada a uns 50 metres de l’actual que hi ha tocant a les aigües i que, descrivint una corba, buscaria la paralel.la del cinturó de ronda. Aquest vial marcaria el límit de la nova zona residencial i de serveis, de manera que més enllà del vial i fins a la ronda litoral seria una zona verda de 34.457 m2, tot i que per la seva configuració paral·lela al cinturó de ronda esdevindria una zona de protecció.
  • l’altra via principal vindria definidida per la prolongació de l’actual Av. dels Ferrocarrils Catalans, que penetraria en el nou barri fins a trobar la ronda urbana, on està prevista la construcció d’una nova estació de ferrocarril i una plaça amb aparcament subterrani.

• Una zona d’equipaments metropolitans del 29’13% del sòl, situada entre la carretera de St. Boi i el terme de Sant Joan Despí. La zona d’equipaments locals serà d’un 11’26% del sector i es concreta en: un CEIP de dues línies, un IES, una escola bressol, un equipament assistencial -geriàtric?- i altres dos equipaments sense concretar la destinació, tot i que es preveu que no hi hagi cap CAP, sinó que s’amplii l’actual que hi ha a l’Av. del Baix Llobregat.
• Els espais lliures -al marge de la zona verda tocant a la ronda litoral- serien els derivatsdel cobriment dels ferrocarrils catalans i d’un aparcament a tocar de la nova estació, una plaça a la zona de “Tintes Especiales”, tres rotondes a la ronda urbana, espai per a la prolongació del tramvia fins a l’Almeda i altres espais al costat de les infraestructres viàries.

UNA PROPOSTA ENCARA NO DEFINITIVA

Malgrat que el PDU està aprovat, hi han diferents factors que poden modificar substancialment la proposta, molt especialment el nou context econòmic de crisi financera i econòmica, quan bona part dels pisos protegits (40%) poden ser d’un preu equiparable als de promoció lliure i la pressió dels inversors s’adreci a exigir la construcció encara de més pisos que “justifiqui” la inversió que s’hagi de fer. No és estrany que ara ja es parli de 2.800 habitatges nous, augmentant en mes de 300 pisos els pressupostos del PDU. Cal destacar també els importants estocs d’habitatges que no es venen i que provoqui un llògic descens de la construcció i de l’oferta de pisos nous. Malgrat aixó, el mateix Ajuntament té pressupostada la promoció/construcció a Cornellà en els propers anys de 1.000 pisos més, al marge dels que es construeixin a Robera-Salines.

En l’actualitat s’està duent a terme el procés de parcel·lació del sector, procés que pot determinar alguns canvis reals significatius de les previsions que fa el PDU.

CONSIDERACIONS PROVISSIONALS

Primera.- La manca d’informació als veïns de Cornellà del que suposa el nou pla Ribera-Salines i la manera com s’ha elaborat el Pla, que si es du a terme comportarà:

• la supressió de les instal·lacions del camp de les aigües i de les instal·lacions que actualment gestiona en benefici dels veïns de Cornellà l’Associació de Veïns del Casc Antic.
• La supressió de les activitats agrícoles en el sector.
• La creació d’un nou barri (entre 8.000 i 9.000 habitants) que comportarà un augment de la densitat de població de 100 a 144 habitants per Ha, quan el total de Cornellà ja és de 124, una de les densitats més altes dels municipis de l’àrea metropolitana.
• Un nou barri amb pisos que no estaran a l’abast de la majoria de la població de Cornellà, castigada per l’atur i per la impossibilitat d’accés al crèdit financer.
• Un nou barri que neixerà amb dèficit d’equipaments locals (sanitaris, comercials, esportius… ) que s’hauran de compensar amb els existents a l’actualitat a Centre i a Riera i agreuja el dèficit existent en altres barris de Cornellà, especialment Gavarra i St. Ildefons.
• La reducció del parc urbà que inicialment s’havia previst en el PGM de 58.900 a 34.457 m2 i la seva marginació geogràficaSegona.- El pla suposa la fragmentació per barris de la planificació urbanística de Cornellà, sense tenir en compte les necessitats de de Cornellà en el seu conjunt, el que comporta no tenir en compte els dèficits d’equipaments en altres barris o en el conjunt de Cornellà.Tercera.- Amb l’execució del pla es deixa Cornellà sense reserva de sòl per a les necessitats que puguin aparèixer en el futur, marcant un procés irreversible de limitació de la qualitat de vida i de la possibiliatt de noves activitats a la ciutat.Quarta.- L’execució del Pla Ribera-Salines suposa un canvi substancial de les previssions que contenia el PGM de l’any 1976, una ordenació metropolitana guanyada amb una pressió important dels veïns de Cornellà i de l’àrea metropolitana, en general.

HEM TOCAT FONS, ARA TOCA FOC NOU!!!

L’alternativa a seguir, malgrat les dificultats de trobar-nos amb un procés molt avançat de desenvolupament, és posar en qüestió aquesta planificació urbanística i iniciar un procés transparent de gestió, d’informació i de participació democràtica que les institucions han evitat de totes totes.

Una plataforma ciutadana hauria de fer arribar a la Generalitat les circumstàncies que concórren en el projecte i la necessitat de girar-lo completament per tal de que respongui a les necessitats actuals i de futur de Cornellà i de l’àrea metropolitana. Sóm moltes les persones expertes que posen en qüestió aquesta planificació urbanística.

Per acabar cito les consideracions de l’arquitecte Joan Antoni Solans, que recollia l’AVUI d’ahir, dia 1 de maig, un arquitecte que pel seu prestigi i història mereixen la consideració de tothom; encara que referides a Barcelona, són de plena aplicació al procés del Pla Ribera-Salines: “… les zones escolars es classifiquen per a hotels; les zones verdes, per a habitatges socials; les zones d’equipaments, per a zones residencials i comercials, i les infraestructures es financen augmentant les edificabilitats i els aprofitaments: no es que haguem esgotat el model Barcelona com diuen alguns, sinó que els que ens governen l’estan subvertint de soca-rel, per més que el que en resulta en diguin parc natural, respondre a l’interès general, fer política d’habitatge social o modernitzar les infraestructures. Quan això passa a aquesta ciutat, és senyal que hem tocat fons i que cal fer, un cop més, foc nou.”

2 de maig de 2011

“Cornellà té la clau per anar a Europa”

“CORNELLÀ TÉ LA CLAU PER ANAR A EUROPA”

Prenc el titular de l’edició del diari esportiu “El 9” d’avui mateix per treure’l de l’àmbit futbolístic i transportar-lo al de la política municipal.

Pensar des de Cornellà en Europa ens porta a la necessitat de tenir un pla estratègic per a la ciutat que defineixi a 25 anys vista: a) la població que ha de tenir Cornellà, b) la distribució equilibrada dels usos del sòl (productiu, residencial, de serveis, mobilitat, zones verdes), c) el sector econòmic que ha de constituit la màquina de l’economia local, d) les infraestructures de coneixement que ens calen per a generar talent, d) els equipaments educatius, culturals, i socials que necessitarà la ciutat, i finalment e) les institucions de governança que ens caldran per assolir aquests objectius.

Aquest pla estratègic de la ciutat hauria d’estar per sobre de les opcions partidistes i caldria aprovar-lo conjuntament amb la societat econòmica, social i cultural de la ciutat. Es una feina, ho sé. Però només amb un pla estratègic podrem definir la funció de Cornellà a la comarca, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i posar-nos tots a treballar. Només un pla estratègic consensuat, definit i executat ens permetrà abandonar la suburbialització de Cornellà i ens dotarà de la “marca” que ha de situar la nostra ciutat a Catalunya i a Europa.

Perquè Cornellà no es conforma amb ser la seu d’un club de futbol que vol anar a Europa. Cornellà ja està a Europa, només cal que sigui europea pel nivell de vida, per la cultura i per la cohesió social.

28.3.2011

El PSC avisa la grua

PSCavisagrua.pdf

Entrevista d’ERC

Entrevista d’ERC.PDF